Catalunya i l'Euro

Com que tots estem sentint un munt de sortides màgiques tant davant de la crisi com arran d'aquesta marea independentista, m'agradaria que abans de parlar de sortides i entrades de L'Euro d'una hipotètica Catalunya independent veiéssim com està la situació ara:

1. Andorra, Mònaco i El Vaticà no tenen moneda pròpia i tot i així utilitzen l'Euro com a moneda. També Montenegro i Kosovo.
2. Andorra podria emetre euros l'any vinent (2013). Mònaco i El Vaticano ja ho fan.
3. Els països membres de l'Unió Monetària emeten Euros. No son idèntics, tenen sèries pròpies (Grècia Y, Espanya V, Alemanya X). Espero que no haguem mai de parar-nos a distingir-los davant la sortida d'un país membre.
4. Sortir de L'Euro permet a cada govern devaluar la seva pròpia moneda, però recordem que també el Regne Unit està patint una crisi similar a la nostra tot i haver-ho fet. Potser perquè la devaluació es la trampa que permet al polític augmentar impostos d'amagat.

Dit això, per una banda no em faria mes por sortir de L'Euro com a Catalunya que com a Espanya però per l'altra em pregunto si es adequat posar el lícit objectiu d'un Estat Independent Català sobre la taula en un moment en que podem fer trontollar la resta d'Espanya i fer-la caure de L'Unió monetària.

Per evitar ser un mitges tintes, deixo clar que ara per ara no trobo cap motiu per abandonar la resta d'Espanya a la seva sort com estan fent alguns països amb l'Europa del Sud. Un altra cosa es tenir el coratge d'anar a Madrid i fer nostre el que ho és i posar seny on abans i havia rauxa i superba i ara només queden planys. Aquí si que em trobareu.

Crisis, Europa, Independència.

Si la vida fuese una película, la CRISIS se podría representar mediante el recurso del blanco y negro. Las facciones y los paisajes se vuelven mucho más marcados y es más fácil delimitar los confines de las cosas afilados por la escasez. Bajo esa perspectiva, una EUROPA construida por y para los mercados sigue siendo el Mercado Común de origen, aderezado con Europarlamentarios para dar satisfacción a la oligarquía funcionarial de cada país, como se hizo en la tan ensalzada transición española. Café para todos y puestos de trabajo perennes para los títeres que garanticen inflación controlada y estabilidad para los inversores. Esta EUROPA no es sostenible y sólo tiene dos caminos. Hacia la integración o la desintegración. Este inestable equilibrio basado en la conveniencia económica no tiene más futuro que una economía en eterno crecimiento y la tozuda realidad nos demuestra que eso es tan improbable como el movimiento perpetuo. Está claro que algunos políticos ya están abonando el camino hacia la desintegración y buscando de nuevo charcos de lodo electoral en los que revolcarse ante la nueva situación que se presenta. Como siempre, cautelosos y jugando a la ambigüedad, pero con tendencias claras. Ya están dividiendo entre norte y sur, ya dividen entre Naciones y Estados, ya dividen entre Izquierdas y Derechas, ya dividen entre hormigas y cigarras, entre buenos y malos. Ya vienen, ya llegan. Jo no vaig anar a la manifestació per l'Independència. I ho escric ara, no sigui cas que mai tingui el remordiment de mentir com un polític mediocre. Enhorabona els que la vàreu gaudir amb l´esperit clar i buscant un mon millor i més just. Jo encara recordo cantar consignes quan tenia menys de 20 anys. A l'ultima manifestació que vaig assistir va ser per dir No a La Guerra i no me'n penedeixo. Tant de bo Catalunya sigui Plena, encara que no sigui Rica i endarrere aquesta gent superba, però perdoneu si no m'engresco per haver de viure els canvis que ens tocarà viure amb els irresponsables que ens governen.Hi han moltes coses que no m'agraden d'España, però també deixo clar que moltes d'aquestes coses estan molt bé representades em els que ara agiten banderes estelades. Potser no tinc raó i no em preocupa. Al menys no faig meu el sentiment de milions de persones.